Sobre el perdó

Segons Madame de Sevigné (1626-1696): “On oublie les infidelités, mais on ne les pardonne pas”. Sabem que entre les infidelitats de Monsieur de Sevigné hi hagué, ni més ni menys que Ninon de Lenclos, una altra de les fascinants dames de la França del “Grand Siècle”. Centrem-nos, però, en la frase. Oblidar no és perdonar? Si hom no és capaç de recordar un greuge deu ser que realment l’ha perdonat. Aquí no es tracta, doncs, de l’oblit involuntari i total, sinó d’un altre, conscient i, en el fons, parcial. És més aviat el resultat d’un càlcul. Hom prioritza altres criteris, sacrifica l’amor propi, l’orgull, la dignitat ferida. O més ben dit, els posa entre parèntesi. Per què? L’objectiu és salvar alguna cosa que és jutjada com a més important. Una relació amorosa, la necessitat de preservar les formes, etc. En general, aquest mecanisme és a la base de la sociabilitat. Oblidem però no perdonem. Deixem el greuge en suspens i això és, sens dubte, una manifestació de civilització en el sentit més antropològic del terme. Una relació amorosa, amistosa, social o política només funciona del tot si es dóna aquesta capacitat d’oblit relatiu. Quan falla irromp la discòrdia. Si el vençut, l’explotat, el ferit no fa el gest la cosa no funciona. És a dir, que en el fons ens trobem amb la típica relació de poder. Qui “oblida” és perquè no li queda més remei, perquè està lligat. Cedeix per preservar el seu estatus, per amor, etc. Però cedeix. Li queda, tanmateix, el recurs de la venjança o de la reivindicació, xifrada en la voluntat de no perdonar, en la reserva íntima, allà on cap forma de poder no pot arribar. No perdonar és així l’última forma de dignitat personal que hom es pot permetre.