La felicitat
Llegit a Houllebecq: «N’ayez pas peur du bonheur, Il n’existe pas». La frase és bona. D’una
banda parodia l’estil idiota dels llibres d’autoajuda, de
l’altra, obliga a reflexionar sobre la
boutade. De debò no
existeix? Crec que certa
felicitat realment no existeix. Hi ha una determinada idea de
felicitat que sempre ha tingut un efecte alienant. La felicitat com a
estat paroxístic d’hedonisme és una pura imbecil·litat. En
general som molt més feliços del que pensem. De cop, un dia, el
dolor, la malaltia, la mort d’algú estimat, etc. ens fa adonar que
la rutina que crèiem gris i plana era la felicitat.
Per altra banda, la idea de la
felicitat que ve d’Aristòtil i dels epicuris, d’Horaci i els ben
intencionats il·lustrats, que consideraven la felicitat la finalitat
del comportament humà, té poc a veure amb la idea d’arrel
romàntica de la felicitat com a plenitud en l’ideal, en una mena
d’absolut. La recerca d’una tal benaurança només pot tenir un
final tràgic. D’aquí, de Kierkegaard i de l’existencialisme
neix la mala fama de la felicitat. La banalització que n’ha acabat
fent el consumisme ha acabat reforçant-la. Que ser feliç es
confongui amb ser estúpid és un malentès. Aquell vers de Gimferrer
ja ho diu: «la gent, de feliç, n’és sempre». Exactament, perquè
vol ser-ne. Penso en els meus avis, en les seves jornades laborals,
tant les d’ells com les d’elles. Dubto que es preguntessin mai si
eren feliços. En tenien ben bé prou amb no ser infeliços. Això sí
que ho detectaven.
Però la felicitat ha de ser
alguna cosa més que la manca de dolor o de preocupacions. Potser,
per començar, és la consciència de no tenir-ne. Ser-ne conscient
deu facilitar la visió epicúria, l’aurea
mediocritas horaciana.
I tota la resta és literatura com deia Verlaine. Una literatura amb
un incessant potencial d’alienació. Ara bé, per què generem
aquesta literatura? És la incapacitat de reconèixer-nos en els
propis límits? De voler sempre el que no tenim? De no resignar-nos?
Crec que Lucreci i Montaigne ens dirien que sí. Està relacionat amb
la passió inútil de què parlava Sartre?
El difícil equilibri entre no
renunciar a una vida millor i la capacitat d’assumir
tranquil·lament els propis límits. Deu ser això. Pensar en
eixamplar els dominis del possible des de la pròpia contingència.
La reflexió de Joan Oliver a Ball
robat. Però ell parla
de burgesos avorrits. En altres termes, i per dir-ho com Cernuda:
l’equilibri entre la realitat i el desig. Tornant a Houllebecq, hi
ha una felicitat que no existeix però n’hi ha una altra de la qual
sovint no som conscients. La d’Epicur, la d’Horaci. Tanmateix,
potser fa massa temps que vàrem deixar de ser clàssics.
La
