L’oblit i la “innocència”
“Göttlich ist des Vergessens
Kunst!”1,
Nietzsche dixit.
És prou conegut el paper que l’oblit té en la seva obra
filosòfica. Si se’m permet la pedanteria, no puc evitar de
relacionar aquesta frase amb una reflexió que fa Goethe a les seves
memòries (Dichtung und
Warheit, Poesia i
veritat). L’autor del Faust
distingeix entre el no agraïment, la ingratitud i la repugnància a
la gratitud. La primera distinció sembla relacionable amb la idea
nietzscheana d’oblit, en la mesura que és vista com una forma
d’actuació necessària per a la continuació de la vida. Els
humans no podem agrair constantment tots els dons rebuts de la
mateixa manera que hem d’oblidar tots els greuges patits. Aquest
poder innat en l’home es veuria clarament pervertit si es decantava
cap a les altres dues possibilitats.
Hi ha alguna connexió entre la
concepció del filòsof i la del poeta i dramaturg? En Nietzsche la
capacitat d’oblit és el requisit bàsic per a transcendir un
determinat estadi de civilització i obrir-se a d’altres valors, o,
per ser més exactes, a la transvalorització dels valors. L’oblit
deslliura dels prejudicis i facilita l’assoliment d’un sa egoisme
que impulsa a la constant renovació, permet fer taula rasa de la
“cultura” per començar de nou. Si ho entenc bé, aquest és el
requisit bàsic perquè aparegui el superhome nietzscheà. Així, una
falsa concepció del món, la que derivaria del pecat socràtic, es
veuria superada per una altra que ell considerava més autèntica,
alliberada del pes feixuc del logos.
O, més ben dit, de les seves mistificacions.
És evident que Goethe no va en
la mateixa direcció, encara que també relacioni innocència amb
oblit. I és aquest el punt que m’interessa de destacar, és tan
beneficiós l’oblit?. Un pes excessiu no deixa caminar i és
evident que els prejudicis tenen com a font principal la memòria,
més o menys distorsionada. Però, podem oblidar realment?
Tornant a l’adjectiu utilitzat
per Nietszche (Göttlich),
se’ns fa avinent fins a quin punt aquest art de l’oblit va més
enllà de les habituals capacitats humanes, és més aviat cosa de
déus. I ho és perquè porta implícita la idea de nova creació, de
nou començament. Ara bé, l’actitud olímpica i “solar” de
Goethe s’ha trasmudat en angoixosa aspiració a un nou
regeneracionisme, si se’m permet dir-ho així. En el filòsof hi ha
una nostàlgia projectada cap al futur, en un moment d’abassagadora
consciència històrica. En el poeta hom hi detecta l’afirmació
desacomplexada de la vida. En un hi ha una certa fatiga de
civilització, en l’altre, la ingènua certesa d’estar
consolidant una nova cultura. En Goethe hi ha la innocència d’un
món encara possible, Nietzsche és el vell que somnia la nova
barbàrie regeneradora que ha de dur l’infant. La mateixa del nen
que riu “bàrbarament” des del poema que Maragall escrigué
tornant del Liceu aquella nit de novembre del 1893.
I és que la innocència mai no
és tan fraudulenta com quan és fruit d’un somni crepuscular.
Així, els bàrbars del poema de Kavafis no acaben d’arribar i quan
arriben (el segle XX n’ha estat un bon exemple) hom preferiria que
no haguessin vingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada