Rellegint Shakespeare...

Macduff ha perdut la dona i el fills en mans de Macbeth i Malcolm li reclama venjança... to cure this deadly grief. Però aquesta pena mortal no és fàcil de curar, de fet, és impossible, i la resposta de Macduff no pot ser més contundent: He has no children. Com venjar la mort dels fills contra algú que no en té?. No hi ha compensació possible. Shakespeare encerta a condensar en una frase breu la irreparabilitat de la tragèdia: Macbeth no podrà sentir mai el dolor de Macduff. El tema ens porta, també, a El rei Lear. Recordem-ho: A la darrera escena de l’obra Lear porta en braços la seva filla Cordèlia morta. Novament Shakespeare en té prou amb una observació aparentment senzilla per expressar tot el drama del pare : Why should a dog, a horse, a rat, have life, and thou no breath at all?. Efectivament, com pot entendre’s, concebre’s que un gos, un cavall o una rata visquin i Cordèlia no. L’absurditat de l’existència humana, la buidor irreparable que deixa la mort de la persona estimada no ha estat expressada de manera més contundent que en aquestes paraules de Lear. Era tan brutal aquest final, tan desolat, que al llarg del segle XVIII les representacions de l’obra solien canviar–lo o, si més no, obviaven l’escena del pare portant la filla morta en braços. L’audiència trobava difícil resistir la intensitat dramàtica de la situació.

No puc evitar pensar-hi sovint, quan la televisió ens mostra obscenament imatges de pares o mares de Síria, Palestina o on sigui que viuen la mateixa tràgica perplexitat que Lear. La diferència, però, és que molt sovint aquestes imatges (fatalment repetides al llarg d’anys de conflictes televisats) ens sorprenen dinant o sopant i just segons abans que un anunci llampant ens mostri les meravelles del consum. Allò que impactava les audiències teatrals queda reduït a una icona banal que expressa el terrible dolor de gent que pateix conflictes afortunadament allunyats. El mitjà acaba eliminant la força dramàtica de la situació. La imatge extreta de la realitat però repetida fins a esdevenir gairebé un recurs retòric no té la capacitat d’impactar-nos que tenia la de Lear amb Cordèlia en braços. Com que no solem ser del tot insensibles probablement l’impacte visual ens corprèn uns segons, però la sensació es perd de seguida en el marasme d’imatges amb què som bombardejats al llarg del dia. I és que, ja ho hem dit, les paraules de Lear tenen molta més força que qualsevol icona, justament perquè no es deixen banalitzar. L’acumulació d’imatges tràgiques, per reals que siguin, ens satura. No acaben d’oferir res de nou, res que no sapiguem. En canvi, la simple comparació del desolat Lear toca el fons de la qüestió.

Però potser hi ha alguna altra cosa: el tabú de la mort i sobretot de la mort dels fills té massa força. La nostra banalització, en el fons, no és tan allunyada de la censura de l’escena que tenia lloc en els teatres divuitescos. Ens neguem a posar-nos en el lloc del rei. Sigui com sigui, Shakespeare, la bona literatura, hi surt guanyant perquè ens recorda que som fràgils i que tenim por i ho fa amb unes paraules que, malgrat el que es digui sovint, acaben tenint molta més força que mil imatges.