La felicitat

Llegit a Houllebecq: «N’ayez pas peur du bonheur, Il n’existe pas». La frase és bona. D’una banda parodia l’estil idiota dels llibres d’autoajuda, de l’altra, obliga a reflexionar sobre la boutade. De debò no existeix? Crec que certa felicitat realment no existeix. Hi ha una determinada idea de felicitat que sempre ha tingut un efecte alienant. La felicitat com a estat paroxístic d’hedonisme és una pura imbecil·litat. En general som molt més feliços del que pensem. De cop, un dia, el dolor, la malaltia, la mort d’algú estimat, etc. ens fa adonar que la rutina que crèiem gris i plana era la felicitat.

Per altra banda, la idea de la felicitat que ve d’Aristòtil i dels epicuris, d’Horaci i els ben intencionats il·lustrats, que consideraven la felicitat la finalitat del comportament humà, té poc a veure amb la idea d’arrel romàntica de la felicitat com a plenitud en l’ideal, en una mena d’absolut. La recerca d’una tal benaurança només pot tenir un final tràgic. D’aquí, de Kierkegaard i de l’existencialisme neix la mala fama de la felicitat. La banalització que n’ha acabat fent el consumisme ha acabat reforçant-la. Que ser feliç es confongui amb ser estúpid és un malentès. Aquell vers de Gimferrer ja ho diu: «la gent, de feliç, n’és sempre». Exactament, perquè vol ser-ne. Penso en els meus avis, en les seves jornades laborals, tant les d’ells com les d’elles. Dubto que es preguntessin mai si eren feliços. En tenien ben bé prou amb no ser infeliços. Això sí que ho detectaven.

Però la felicitat ha de ser alguna cosa més que la manca de dolor o de preocupacions. Potser, per començar, és la consciència de no tenir-ne. Ser-ne conscient deu facilitar la visió epicúria, l’aurea mediocritas horaciana. I tota la resta és literatura com deia Verlaine. Una literatura amb un incessant potencial d’alienació. Ara bé, per què generem aquesta literatura? És la incapacitat de reconèixer-nos en els propis límits? De voler sempre el que no tenim? De no resignar-nos? Crec que Lucreci i Montaigne ens dirien que sí. Està relacionat amb la passió inútil de què parlava Sartre?

El difícil equilibri entre no renunciar a una vida millor i la capacitat d’assumir tranquil·lament els propis límits. Deu ser això. Pensar en eixamplar els dominis del possible des de la pròpia contingència. La reflexió de Joan Oliver a Ball robat. Però ell parla de burgesos avorrits. En altres termes, i per dir-ho com Cernuda: l’equilibri entre la realitat i el desig. Tornant a Houllebecq, hi ha una felicitat que no existeix però n’hi ha una altra de la qual sovint no som conscients. La d’Epicur, la d’Horaci. Tanmateix, potser fa massa temps que vàrem deixar de ser clàssics.

La